Renau tenia una ermita en ruïnes, els ermitans feia anys que no hi vivien i la teulada de la casa s’havia esfondrat; d’altra banda, la gent de Renau coneixia Jujol per l’obra que estava acabant a Vallmoll. Ajuntar aquestes dues circumstàncies ens dona l’origen de l’encàrrec. Calia consolidar la construcció de l’ermita i millorar-la en allò que fos possible “sense massa dispendi” tal i com diu el seu fill i biògraf J.M. Jujol Jr.
Els murs de tapia estaven bastant deteriorats i Jujol decideix perfilar-los amb formes corbes per poder generar la nova forma de l’ermita. És la mateixa operació que veiem tantes vegades a l’interior de moltes de les esglésies on intervé. Jujol crea un límit amb un traç combinant formes rectes còncaves i convexes, i això separa dos espais. Aquí fa la mateixa operació retallant els murs de tàpia, sobretot de la casa en ruïnes adjacent a l’ermita.
A l’interior de l’ermita hi ha una biga de fusta que aguanta el cor i està pintada amb uns cercles de colors blaus als laterals i vermells a la part de sota. Aquestes pintures no semblen tenir una motivació litúrgica, sinó més aviat d’oci per a qui les fa. No són pintures que representin cap escena bíblica ni que tinguin cap motivació religiosa: són pintures que semblen tenir més a veure amb aquella pulsió decoradora de certs pobles no industrialitzats: aquella pulsió que es pot veure a algunes expressions d’arquitectura africana, en les parts que decoren l’entorn de la porta o en aquelles expressions decoratives, etc. És, doncs, una pulsió decorativa que té lloc quan s’ha acabat allò que realment és la feina, una pulsió que neix del moment de descans després de la feina, quan es mira la feina i es decideix que hi falta alguna cosa, podríem dir-ne festiva, a la construcció. Allò que Josep Llinàs ens ha explicat dient que l’arquitectura jujoliana és una arquitectura de diumenge.
.
