La carestia d’aigua al santuari de Loreto va ser el motiu de la construcció d’aquesta font. La proximitat de l’ermita i la seva cisterna d’aigua va ser la que va permetre fer, sense grans infraestructures, l’obra de la font.
La construcció es composa de dues figures, l’una és una sòlida massa de pedra que arrela al terra, es disposa sobre la terra i s’hi cargola amb la seva planta octogonal, la peça té una serp que la recargola a terra; l’altra és una lleugera figura platejada, lleugera, com del futurisme italià, amb ales i un llarg coll que acaba amb un bec obert que escopia aigua. La dualitat de les dues figures, una agafada per la serp i enganxada a terra i l’altra lleugera i estirada per una creu que s’aferra al punt més alt del coll de la bèstia, és la que funda l’arquitectura d’aquesta peça. No és l’única vegada que veurem aquesta dualitat entre allò tel·lúric i allò aeri a l’arquitectura de Jujol, però en aquest cas és més evident perquè no hi ha res més al voltant.
Avui la dualitat ha desaparegut per l’aparició d’un estany al voltant de la font que trenca aquesta adhesió de la peça de pedra al terra i perquè l’aigua ja no surt del bec sinó d’unes granotes que marquen els angles de l’estany.
