Jujol estava treballant pels senyors del Mas Carreras, que eren benefactors de l’església de la població. De manera que quan el mossèn va voler emprendre la tasca de millorar el temple els Carreras Pascual, van proposar com arquitecte a Jujol. La primera intervenció es va centrar al presbiteri i la segona, ja després de la guerra, volia modificar tot el temple, però no es va arribar a finalitzar.
L’altar major, autèntic focus de l’edifici, s’ha de fonamentar de manera sòlida, és per això que Jujol posa una gran quantitat de recursos a construir un paviment on es combinen peces de marbre i, en els espais intersticials, formigó de colors. La combinació de les diverses formes segueix un patró i és com un calidoscopi en què, al moure’n una, van sorgint noves combinacions.
Aquesta peca calidoscòpica conviu amb una altra, més lleugera, que és una urna monumental per a la Setmana Santa. Es tracta d’una capsa de fusta revestida de pa d’or i amb uns dibuixos fets punxonant la fusta.
Una peça i l’altra expliquen una religiositat que es combina sovint en Jujol entre l’apreci per allò que surt de la terra, en allò que està basat en el terra i allò que és al cel.
